En un context on la transformació de les ciutats en l’imaginari col·lectiu passa per una sensació creixent de por i d’ inseguretat, els diferents mitjans i organismes de poder adopten noves estratègies de seguretat aprofitant-se de diverses tecnologies. Les càmeres de vídeovigilància que ens observen contínuament en nombrosos espais urbans, en són un exemple molt clar.
Sota el lema de la seguretat, aquest nou espai virtual de la ciutat que ens ofereixen les càmeres, es converteix en una potent eina de control social. Les estratègies de seguretat esdevenen estratègies de control dels individus, concentrat la informació que s’obté en mans d’uns pocs. La vigilància es converteix en un joc de mirades que veuen sense ser vistes; mirades que molt sutilment, mantenint-se en un segon pla, permeten que uns pocs siguin propietaris d’aquella informació que s’enregistra.
En el text de Mike Davis, es parla del control urbà sota el terme de l’ecologia de la por en les ciutats. A través de l’exemple de la ciutat de los Angeles, com a model de ciutat nord-americana, exposa el concepte de l’scanscape virtual, l’espai de visibilitat protectora que delimita zones “segures” de la ciutat sota les premisses de l’observació, la seguretat i la vigilància. Analitza la creació d’un nou centre financer i comercial plantejat com una gran fortalesa on les barreres físiques i arquitectòniques de control i protecció del recinte, es materialitzen tecnològicament. La presència de càmeres de vídeovigilància dels gratacels de les oficines, les portes blindades i el control informatitzat dels accessos a espais restringits, són els mecanismes que composen la nova estructura urbana d’un model de ciutat que tendeix cap a la privatització de l’espai públic.
<> del centro de la ciudad de los Angeles) fue la segregación física del nuevo corazón urbano y de sus biénes inmobiliarios detrás de una muralla de barreras arquitectónicas reubicadas; pilares de hormigón y muros de vías rápidas. [...] para el acceso a pie al nuevo barrio, se construyeron zonas peatonales elevadas, controladas por los sistemas de seguridad de los distintos rascacielos. Esa privatización radical del espacio público del centro –con sus inquietantes componentes raciales- se realizó sin discusión ni protestas públicas significativas.>> [1]
La ciutat es construeix seguint uns condicionants socials i polítics que utilitzen diferents mitjans per a materialitzar-se, i l’arquitectura i la manipulació d’aquesta, és un dels mitjans que es fa servir per a treballar i pensar l’espai públic i les relacions que volem que s’esdevinguin en ell. Mike Davis en el seu text també ens parla d’altres factors determinants del model de la ciutat, els que anomena factors ecològics, corresponents a la teoria del sociòleg Ernest Burgess sobre l’ecologia humana. Aquests factors són els següents: els ingressos econòmics, el valor del sòl, la distribució segons les classes socials, les ètnies i la por. Són factors determinants de la societat i del context en que conviu, la ciutat, que responen a una distribució social concèntrica, seguint el model de ciutat nord-americana, on al centre es localitzen les classes més pobres i a la perifèria aquelles que tenen un nivell adquisitiu més elevat. És sota aquest model que s’explica l’exemple de los Angeles de la nova fortalesa financera i comercial al cor urbà de la ciutat. El projecte pretén aconseguir la “renovació” de les zones més dèbils i degradades de la ciutat aportant nous usos i una mixtura de classes socials; es tracta doncs d’un procés de gentrificació urbana. Aquest tipus d’accions tenen un objectiu molt clar, que no és més que la revalorització del sòl urbà per a transformar zones degradades de la ciutat en espais més segurs, ocasionant que les classes més “conflictives” que hi viuen no puguin seguir-hi vivint i siguin desplaçades a altres punts de la ciutat.
El control a través del sistema de càmeres de videovigilància és una de les respostes al factor de la por que condiciona la transformació del nostre entorn urbà. Però realment, a qui li agrada sentir-se observat cada cop que agafa el metro? Com podem creure que estem més segurs quan passem davant d’unes oficines amb càmeres que enregistren imatges de tot allò que passa al carrer? No és més insegur sentir-se observat en un espai anònim i col·lectiu, com és l’espai públic, en els carrers i racons de la ciutat? En què volem convertir els nostres espais col·lectius?.No es tracta de si la càmera ens esta gravant o no en un moment i un lloc concret perquè casualment passem per allà, sinó de poder decidir si aquell espai de visibilitat virtual que la càmera enregistra, volem que existeixi o no; si estem d’acord o no en que acabi formant part dels arxius de TMB o de qualsevol oficina d’una entitat privada o pública un espai de tots.
Les càmeres, com a eina dins del que anomenem les TIC, Tecnologies de la Informació i la Comunicació, ens permeten obtenir una informació visual,unes imatges, i enregistrar-la. Com a eina tecnològica són un bon recurs per a la transmissió d’informació d’una manera clara i directa, però com en qualsevol altre mitjà, el perill està en com s’utilitzen i amb quina finalitat última es creen. Deixar que les càmeres enregistrin allò que succeeix al carrer, és permetre l’apropiació d’un moment, un espai i uns fets concrets per part d’aquells que les controlen. Les càmeres no ofereixen un diàleg ni una transmissió d’informació lliure, ja que el seu control i regulació ho impedeixen. Però tampoc és aquesta la seva finalitat, sinó que tot i respondre a un missatge de tranquil·litat i seguretat social, acaben per convertir-se en una apropiació de les vides de cadascun de nosaltres sense el nostre consentiment directe. En el camí de la construcció d’una societat i d’un espai col·lectiu per viure, hauríem de ser més conscients dels efectes que cada petita acció de control que s’adopta en el nostre entorn urbà desencadena.
[1] DAVIS, Mike. Más allá de Blade Runner. Control urbano: la ecología del miedo, Ed. VIRUS, Barcelona 2001, Pág. 8
No hay comentarios:
Publicar un comentario