En qualsevol moment del dia en què marquem un número de telèfon, introduïm un usuari i una contrasenya, o fem una compra amb la nostra targeta de crèdit estem fent ús de diferents sistemes identificatius per a circular pel món de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Aquest espai paral•lel, pren una nova dimensió social per al filòsof i matemàtic J. Echeverría en Los señores del aire: Telépolis y el Tercer Entorno. En les seves tesis es refereix a aquest espai com al Tercer Entorn (E3), diferenciant-lo del Primer entorn, és a dir, el món natural i les seues formes de vida; i el Segon Entorn com l’artefacte que hem creat per adaptar-nos al medi, és a dir, la vida urbana. Són moltes les característiques que defineixen E3 i que el consideren una nova realitat social, amb un nou model d’individu i de govern. Com és exactament aquest nou context i aquest nou individu i quines relacions socials es duen a terme en el nou Entorn?
Pel que fa al nou individu, més conegut com a usuari, internauta o telespectador és important esclarir les seves característiques, ja que és el que conforma la nova ciutadania de E3. Aquest individu planteja dues grans diferències respecte a l’associació identitat – cos que el defineix en el primer i segon entorns. La representació d’un individu ja no és el seu cos físic sinó quelcom més difús. Un individu pot tindre diferents entitats en E3 i les pot emprar sense cap tipus de control. La segona diferència radica en la necessitat de disposar de certes pròtesis per exercir la ciutadania en E3. Ordinadors, telèfons, cables... sols es poden aconseguir per mitjà de grans corporacions que tenen el control de la seva fabricació i distribució. Per últim, tres altres trets separen la idea més arrelada d’individu de la que intentem equiparar en E3: el cos físic es caracteritza per la seva presencialitat, recentualitat i proximitat, condicions que no són necessàries ni apreciables en el Tercer Entorn.
També el context en què s’emmarca aquest individu té les seves pròpies diferències que determinaran la qualitat de la visita o la vida d’un individu en E3. Segons la tesi defensada per Echeverría en E3 impera un model social neofeudal basat en dos observacions generals. D’una banda que aquesta societat que creiem que estem construint de forma horitzontal, lliure, participativa i plenament democràtica amaga darrere aquests mots una realitat ben diferent. Un dels sistemes de poder més “autoritaris” impera en E3. Els nous amos, los Señores del Aire estan pugnant contínuament pel poder, expandint la seva influència no pel territori sinó per l’aire, per satèl•lits, per les xarxes de telecomunicacions... D’aquesta idea se’n deriva la segona observació: per a ser ciutadans de E3 necessitem el permís, i donar servei a aquestes grans corporacions que estableixen la nova classe feudal. S’esdevé una relació de dependència en què necessitem dels seus serveis per interactuar en aquest espai paral•lel, però els donem a canvi una recompensació econòmica i deixem a disposició tota la informació tant íntima com pública que anem generant per la nostra volta per E3.
Il•lustrada aquesta situació de injustícia i que es pot interpretar com un tant abusiva, Javier Echeverría proposa certes mesures per reduir aquests efectes. En primer lloc demana una democratització del tercer entorn, que s’esdevindria mitjançant la introducció d’un sistema de sufragi, un sistema electoral per a participar en la presa de decisions. Aquestes eleccions, segons l’autor, presenten contradiccions importants. Primer, que la manca de definició dels individus complicaria l’elaboració d’un cens de ciutadans. Aquest problema probablement es podria veure resolt amb la aplicació d’un DNI electrònic assignat a les identitats ja establertes en el Segon Entorn. Però Echeverría presenta una segona barrera per a la democratització de E3: la globalització com a sistema de base del tercer entorn, ha esborrat els límits tradicionals en què organitzem la ciutadania. Les ciutats i estats ja no tenen sentit en un sistema d’organització reticular. Enfront açò es planteja una reorganització dels usuaris en sectors (tal com ara s’estan començant a organitzar els dominis .com, .edu, .org, i altres) segons els àmbits d’actuació, semblant al que en altres sistemes de govern podien ser els gremis. Aquests tindrien la seua representació en la conformació d’un govern, de l’alcaldia de la ciutat de Telèpolis.
A més de la democratització d’E3, l’autor proposa la humanització d’aquest espai. « Humanizarlo implica considerarlo como un nuevo ámbito para el desarrollo y perfeccionamiento de la humanidad en general (cosmopolitismo) y para los individuos en particular (nuevas posibilidades de interacción). Por ello es conveniente que sus diseñadores (...) posean unas bases humanísticas solidas » *. És a dir, que aquests qui controlen el disseny i funcionament d’E3, els qui el governen adquireixin certs criteris d’actuació més enllà de la recerca del benefici i l’expansió de les seves corporacions.
Tanmateix, caldria analitzar més profundament què suposa la democratització i humanització que J. Echevarría demanda per al Tercer Entorn. Sembla que el que estiga demanant sigui que dins un sistema de governants i governats, els primers siguin una mica més bondadosos, que tinguin més criteris socials, que no busquin un benefici reduït per a pocs. En poques paraules, el que es demana actualment als i les governants de les nostres ciutats i estats. I ja han aparegut les respostes en el tercer entorn, semblants a les que han existit des de fa unes dècades en el segon. La lluita per l’autogestió i l’auto producció dels nostres mitjans i eines per a l’adaptació al medi confereix la via alternativa a la dependència respecte al control de la producció i distribució d’aliments, vivendes, medicaments, roba, mobiliari, i tot el que anem necessitant en el nostre dia a dia. Si situem les noves tecnologies com una més d’aquestes necessitats, podem construir una manera de fer al marge de les que ens ofereixen de forma massiva i immediata. Aquesta alternativa passaria per prendre la producció de dispositius, creació de software lliure, de dominis fora del control, i permetre el fàcil accés de tothom al tercer entorn. Sembla que així ens arrimaríem més a una noció de societat democràtica i humanitària de la que ens parla Echeverría.
Així i tot, potser hauríem de plantejar-nos si aquesta lluita per una via alternativa seria vàlida, si val la pena aquest esforç. Què estem demanant exactament? Què ens aporten les tecnologies de la informació i la comunicació? Què ens manca en el segon entorn que faci que l’accés lliure al tercer entorn sigui pràcticament reclamat com un dret de l’ésser humà? En un model de vida caracteritzat per la velocitat, la hipermobilitat i l’entrega al treball potser havíem deixat de banda la vessant social de l’ésser humà. El aïllar-nos en oficines i anar de bòlit no havia deixat temps per la reunió, l’associació i finalment la revolta. Les noves tecnologies han permès que sense deixar de treballar, viatjar i consumir sembli que augmentem les nostres amistats, relacions, inclús que organitzem una revolució. El cert és que han sigut substituïts els vells espais de reunió pels fòrums virtuals en què enlloc de formar grups amb certa identitat, es connecten individus aïllats amb interessos comuns. No estem formant eines per a la sociabilitat. Aquesta sempre s’ha manifestat d’una forma o altra, la diferència és que en l’actualitat no acceptem mitjans de interacció que aturen els nostres ritmes frenètics. Caldria valorar la qualitat d’aquesta sociabilitat virtual comparant-la amb la tradicional, i veure fins a quin punt estem substituint una per l’altra, o són totalment complementàries.
És aleshores quan tornarem a analitzar la nova societat que estem creant en E3, i potser veurem fins a quin punt aquesta és real; si realment els poderosos no són els mateixos que en E2 però amb un camp lliure, sense regulació, per expandir els braços del neoliberalisme autoritari sense fre, i nosaltres els mateixos individus, cada vegada més aïllats i cada vegada més enganyats respecte a les nocions d' horitzontalitat, democràcia, participació i llibertat.
* ECHEVERRÍA, J. Los señores del aire. Telépolis y el tercer entorno, Ed. Destino,Barcelona 1999, Pág. 475
No hay comentarios:
Publicar un comentario